Després de “L’Hostal de la Glòria” fem un salt gegantí en el temps i
l’espai i ens endinsem en el món tenebrós de Macbeth, allà a la llunyana
Escòcia. D’entrada, la proposta de la Marga, la nostra professora, em produí
una certa por, ja que, de Shakespeare, en sé ben poca cosa, ho confesso amb vergonya; i és aquesta mateixa vergonya la que em fa agrair que ens hagi
triat l’obra i així tenir l’ocasió d’apropar-me una mica a aquest autor
universal.
Un cop introduïts en els esdeveniments d’un text que impressiona
m’atreveixo a dir que, de mica en mica, l’anem gaudint.
A grans trets, l’argument ens explica la història d’una ambició infame. Les forces del mal, personificades en tres bruixes que apareixen al
començament de l’obra, inspiren un desig assassí a Macbeth, que sura latent i que va prenent cos
quan la seva dona, la cruel i ambiciosa Lady Macbeth, atia aquest desig i
l’empeny a cometre el primer crim. Un cop situat en l’esfera del mal, es
desencadenen un seguit d’assassinats i es produeixen situacions on queda reflectida
la naturalesa i les reaccions d’uns personatges immersos en la infausta tragèdia.
Enmig d’una atmosfera fosca i confusa,
el bé i el mal es passegen per l’obra, en una dualitat que oscil·la entre el sagrat i
el profà, el valor i la covardia, les tenebres i la llum, i on hi sura la maldat com a principal protagonista.
Però més que l’argument el que fa de l’obra un peça excepcional és la
creació d’un clima, el perfil d’uns personatges i, sobretot la força d’un
llenguatge ple de cruesa, però molt ric en metàfores.
Veniu,
esperits que animeu els pensaments de mort,
priveu-me
del meu sexe; des del cap fins els peus,
ompliu-me
de la crueltat més espantosa;
espesseïu
la meva sang; barreu l’accés i el pas
a
tot remordiment; que cap accés de pietat
no
em faci trontollar els propòsits,
ni
cap treva de pau no es pugui interposar
entre
ells i els seus efectes!
Veniu
fins al meus pits de dona,
i canvieu
la meva llet en fel,
ministres
de l’assassinat!
Estem a la meitat de la lectura, i en cada sessió, la Marga ens ajuda
a descobrir nous aspectes en els personatges i en els diàlegs. Val a dir que
sense el seu entusiasme encomanadís i l’atenció amb que remarca determinats
paràgrafs, potser ens hauria costat arribat a entendre la densitat d’un text
ple d’expressions simbòliques. Les seves reflexions i preguntes ens van guiant
per copsar la transcendència d’un drama universal, enmig d’un bany de sang, de bruixeria
i d’un reguitzell de personatges amb sentiments confosos.
