RETRAT EXPRÉS D'UN ARGUMENT I D'UNS PERSONATGES

L'Andreu i la Glòria en una de les escenes finals

La principal problemàtica de “L’Hostal de la Glòria” neix arrel de l’enamorament extemporani de l’Andreu, un home d’esperit feble, que deambula per l'obra a l’ombra de l’esposa, la Glòria, una dona maca, decidida i treballadora. Aquest enfrontament de caràcters tan marcat, suposa una ferida en l’orgull de l'Andreu que se sent menystingut i d'una manera gairebé inconscient projecta el seu desig vers la Roser, la germana petita de la Glòria, que viu amb ells i que representa la novetat. La Roser, que no és precisament un angelet, es complau en mantenir l’idi·li, amb una actitud despectiva i provocadora, que té la virtut d'esperonar encara més el desig d'aquell home desorientat. Un triangle amorós complicat que, en mans d’un especialista en sentiments desfermats com en Josep M. de Sagarra, es converteix en joguina farcida d’emoció.

Aquests arguments passionals sempre reben el favor del públic, àvid d’entrar en els conflictes familiars dels altres, però el que més m’ha interessat és el retrat dels tres personatges:

La Roser representa la dona egoista i esquerpa, plena de rancúnia i de fredor, insensible al patiment de la germana i al de tothom. L’Andreu és el típic tastaolletes, sense esperit, trastornat per una dèria que l’obsessiona i el fa anar pel mal pedregar. La Glòria és el seny personificat, la dona soferta que intenta dialogar amb tots dos, decidida a lluitar per conduir la nau a bon port. L’estil de l’obra requereix que els personatges exhibeixin uns trets ben definits, propers a l'exageració, per tal d'accentuar la tensió emocional. La subtilesa la trobem en la bellesa i l'enginy d'un llenguatge que matisa cada situació i fa de contrapès. 

Amb un material humà tan desequilibrat en quan a les actituds morals d’uns i altres, sembla que ha de ser una tasca difícil que aquest drama familiar pugui acabar bé; però en mans d’un escriptor tan hàbil com en Sagarra no hi pot haver cap conflicte irresoluble. L'acció es precipita en un tres i no res amb la intervenció fortuïta d'un tercer en discòrdia i ràpidament es dissol la tensa situació com un terròs de sucre dins l’aigua. Després d'uns aclaridors diàlegs entre marit i muller i com si no hagués passat res, retorna el bon sentit a l’home esgarriat, que albira per fi la llum, la Roser preveu que no hi té res a fer i la Glòria, feliç amb tot plegat, reparteix perdons a l’un i l’altra, però això sí, es reserva per a ella aquest marit tan immadur (que no la mereix gens) i envia ben lluny l’esca del mal, la germaneta díscola, per si de cas.

Clar que això només és teatre, encara que sigui del bo.

VIDES TRUNCADES

Bataclan. Sala de concerts, espectacles diversos i cafè-teatre. (foto Viquipèdia).

Aquesta sala d'espectacles havia de ser un lloc d'esbarjo i en mans de l'odi fanàtic es convertí en cementiri.

            Vida escapçada.                                                                                 Fosca tenebra,

            per botxins implacables;                                                                    crit de mort i venjança;

            odi fanàtic.                                                                                          follia inútil.

JOSEP M. DE SAGARRA - UN DRAMATURG D'ÈXIT

Quins raonaments ens vénen al cap per descriure a Josep M. de Sagarra? Que coneixia com ningú els secrets de l’ànima humana? Que sentí un amor fervent per la vida? Que creà uns personatges plens d’autenticitat? Que utilitzà la nostra llengua amb una saviesa incomparable?  Que totes aquestes atribucions personals li van proporcionar un popularitat extraordinària? Tot això i molt més es podria argumentar en una biografia sobre Josep M. de Sagarra, ja que, en ell es conjuguen moltes qualitats literàries.

Va conrear tots el gèneres, des del periodisme a la novel·la, passant per la poesia, la traducció i sobretot, el teatre, on assolí els èxits més importants de la seva prolífica carrera. En moltes obres, l’autor utilitza uns versos vibrants, una sensibilitat exquisida i una gran habilitat per tocar la fibra i emocionar l’espectador. Aquest coneixement innat de les preferències del públic li proporcionà una gran popularitat.

La Glòria, l'Andreu i la Roser. (foto Picassa)

L’HOSTAL DE LA GLÒRIA va ser un dels seus gran èxits. Estrenada al teatre Romea el 7 d’octubre de 1931, amb Maria Vila en el paper de Glòria, va merèixer des del primer moment el favor del públic; i no és d’estranyar, ja que combina amb encert la qualitat poètica amb el retrat d’uns personatges i d’una època. Els diàlegs són vius i el lèxic està farcit d’expressions rurals, plenes de color i de costumisme. La tensió dramàtica entre els protagonistes tan sols queda endolcida amb algunes pinzellades d’humor per part de personatges més secundaris.

En la lectura del primer acte, quan la Glòria fa la primera entrada a escena, venint de mercat,  queda ben descrit el seu caràcter enèrgic i decidit:

D’això se’n diu patir! Males monedes!

Que mal profit els facin! Quina gent!

Dos lletugues, tres naps i quatre bledes,

Tot a pes d’or! I encar no està content.

Agafa el cistell! Què fas parada?

I tu, sant cares-tristes, que no et mous?

M’han tret la pell, m’han saquejada!

Saps a quant va mitja dotzena d’ous?

I en el segon acte, en Rupit, un jovenet mig captaire, picardiós però innocent, enamorat de la Glòria, davant del menyspreu del marit, li dedica unes estrofes tenyides d’amor:

                       
            Si el Rupit una vegada

Pogués tenir una dona com la Glòria,

El Rupit (foto Picassa)

no aniria amb el cap entre bardisses

Traient la llengua com un gos. Escolta’m:

si tingués una dona com la Glòria,

de nits ni despertar-la gosaria

i m’estaria en el capçal guaitant-la
com si el cabell el tingués ple d'estrelles                   

i em pensaria que sóc un home

que té la millor dona de la terra,

i no m’escaparia un paraula

ni un pensament que la pogués ofendre.

I això, t’ho dic perquè tu em deies lladre,

i sàpigues ben bé el que jo faria

si tingués una dona com la Glòria.

Seguirem amb gust la lectura del tercer acte, on es desllorigarà la trama, amb un final segurament sense sorpreses. Per mi, el veritable interès d'aquesta obra, no radica necessàriament en l’argument, tot i que té la seva força, sinó en la riquesa literària dels diàlegs i la humanitat que desprenen els personatges.

QUÈ ÉS EL TEATRE?

La pregunta de la professora ens va agafar desprevingudes. Jo mai m'ho havia plantejat en un sentit tan general, però vaig pensar que era una manera bàsica de començar l’assignatura sobre “Lectures de Teatre” que aquella tarda encetàvem, amb la Marga Furró.

-Què és el Teatre? -va repetir la professora. -És un art, o bé penseu que és un espectacle...  o potser que és una forma de literatura?
Amb aquestes qüestions afegides per orientar una mica el nostre desconcert, l’olla va començar a bullir i cadascú hi anava ficant ingredients: Sí,- vam dir- és un art; però també podríem dir que és un espectacle -vam afegir- ... clar que la base és la literatura -opinàvem alguns- ...però també pot incloure música, o pot haver-hi només gesticulació, mímica... -insinuaven uns altres.

Teatre en l'antiga Grècia

Reflexionàvem sobre el tema de forma bastant desordenada, barrejant conceptes per mirar de definir el sentit de la paraula Teatre i al final ho vam resumir, ajudades per la Marga, afirmant que, fonamentalment, el Teatre és allò que comparteixen uns actors i un públic, en un mateix espai, durant un temps concret. Vàrem incidir sobretot, en la importància de tractar-se d`un fet representat en directe, ja que és això precisament el que li confereix un caràcter especial. En quan al mèrit artístic, sabem que des de l’antiguitat, el Teatre ha format part important del conjunt d’expressions considerades Art. Si aquesta expressió artística és bona o no depén de molts factors, però ja és material opinable, difícil de mesurar.
Centrats en el que entenem genèricament per Teatre, vàrem ressaltar la gran importància del text,  com també dels personatges, del treball dels actors, de l’escenografia, de la direcció, etc, per tal que la representació resulti reeixida.

Tot plegat ens conduí fins “L’HOSTAL DE LA GLÒRIA”, el text triat per la Marga per llegir a la classe, una de les millors obres del repertori català, escrita en vers per Josep M. de Sagarra.

Vaig veure aquesta obra fa molts anys (imagineu, jo era una nena), representada per un grup de teatre aficionat de Gràcia del qual érem socis. Val a dir que quan s'hi programava una obra de renom en català, el local s’omplia de gom a gom, s’hi triava els millors actors, i l’escenografia era més acurada que mai. Amb tot això, al final de la representació els aplaudiments del públic eren fervorosos i tothom sortia satisfet. Jo no hi entenia perquè era molt petita, però ja em vaig adonar que aquella obra en vers, tan ben escrita, tenia un aire que la feia diferent d'altres que havia vist abans. Per això encara la recordo. Ara que hem fet algunes lectures en la classe, puc assaborir amb més coneixements, la bellesa d’un text ple d’inspiració i riquesa. En cada lectura pausada, anem descobrint aspectes nous de l’argument i dels personatges; aspectes que en una visió apressada potser no arribaríem a copsar.

De moment hem llegit tot el primer acte i l'obra promet; la Marga ens fa participar activament i estic segura que, a mesura que analitzem aquest i altres textos del nostre teatre, anirem gaudint de la grandesa d’aquest Art.