L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE - VALORACIONS

Arrodonim el curs amb l’obra més coneguda de Santiago Rusiñol, “L’Auca del senyor Esteve”, una comèdia en cinc actes, estrenada el 1917, que ens situa en tres etapes diferents de la Barcelona vuitcentista i que entronca directament amb el dilema que va viure el mateix Rusiñol.

Amb un llenguatge visual i colorista, ple de costumisme i de personatges característics, "L'Auca del senyor Esteve" ens fa un retrat de la petita burgesia barcelonina i planteja una qüestió que va sorgir durant l’època modernista: la relació entre l’artista i la societat benestant.

Rusiñol escriu l’obra a partir d’una novel·la prèvia de gran èxit, i construeix una comèdia còmica en el mateix estil sarcàstic que tan sàviament sap utilitzar per criticar la societat burgesa a la que ell pertany; aquest tipus de comicitat actua com a revulsiu. Les situacions extremes i els diàlegs dels personatges, són caricatures que deambulen per l’obra, per explicar el pensament que imperava en el ciutadà català representatiu de la petita burgesia d’aquells moments: l’home assenyat, conservador i constant treballador, enquadrat en una estabilitat perpètua i enemic de canvis o d’alteracions.

En el cas del senyor Esteve, la merceria “La Puntual”, és el centre únic del seu pensament, el que dona sentit a una vida dedicada només a fer diners i a guardar-los en una guardiola, sense esbargiment ni distraccions fora de la botiga. El seu dia a dia transcorre plàcid i monòton, insensible a qualsevol inquietud d’ordre espiritual, acompanyat d’una esposa que ve a ser com una continuació d’ell mateix. Així ha prosperat la botiga des de l’any 1830 fundada pel besavi, el primer Esteve, continuada per l’avi Ramon, mort prematurament, seguida amb dedicació pel seu fill, l’Esteve, el nostre protagonista i esperant ser reblada en un futur pel nét, en Ramonet, com era ben natural.

Però les coses en aquella casa no han de seguir l’ordre natural i, en el  darrer acte, quan el  fill i hereu d’aquesta nissaga gloriosa estronca la monotonia i la placidesa regnant, hi ha un contrast evident en l’obra, que deixa un regust amarg. Els personatges fins ara hermètics, inquiets pel futur de la botiga, esdevenen per fi humans i tenen reaccions humanes. Aquell Ramonet fill de la seva sang, que ha crescut en la mateixa botiga on el pare, l’avi i el besavi, tan bé s’havien trobat, gosa confessar atemorit  que vol ser escultor, i llavors esclata un escàndol inèdit. “Escultor!!  Un ofici de perduts, d’inútils i de pobres!! –crida ple d’indignació l’Esteve, ja que aquest és el concepte primari que té del món artístic. Tant ell com la mare, incapaços d'entendre el que significa ser artista, consideren que la desgràcia ha caigut sobre la casa i la família.

A partir d’aquest fet l’obra inspira una certa tendresa. El fill rebel endolceix la situació demanant perdó i un Esteve ja tocat de mort intenta acceptar la nova situació, però inevitablement la mort arriba i en aquests moments una frase clau resumeix el que serà un reconeixement tàcit d’agraïment, en la vida del futur artista:  “Seràs escultor però ell pagarà el marbre”.

L’obra permet fer un recorregut per la Barcelona que Rusiñol coneixia tan bé, el barri de Ribera, a partir de la segona meitat del segle dinou, una època en que en aquest barri, i en la societat barcelonina, es produïen grans transformacions.

Al carrer Princesa hi ha una placeta que du el nom de La Puntual, amb un bust de Rusiñol fet per l'Enric Clarassó, escultor i gran amic de l'artista, que compartí amb ell estudi i bohèmia, els primers anys artístics d'ambdós.

LA FILLA DEL MAR - VALORACIONS

“La filla del mar” és una obra on trobem els elements essencials que requereix un drama: en primer lloc una protagonista, l’Àgata, una noia innocent, sense malícia, que és manipulada descaradament per la Mariona, la seva mig germana, Enmig de les dues, trobem un home faldiller, guapo i ric, en Pere Màrtir, que du una vida despreocupada, festejant  les noies de la comarca. Si sobre aquesta base afegim un entorn inculte i xafarder, capitanejat per una ex-amant ressentida del Pere Màrtir, que maquina la seva destrucció, ja tenim ingredients suficients per crear una obra on el clima de tensió va creixent, per acabar en un esclat de dramatisme.

Cal ressaltar que, el retrat dels personatges no ofereix subtileses, sinó que respon a uns cànons socials clarament delimitats: la Catarina, l’amant despitada, és una dona venjativa i perversa; la Mariona, la pubilla rica, és per damunt de tot, egoista i calculadora; l’Àgata, la noia mig salvatge, menystinguda per tothom per ser diferent, representa la puresa de sentiments; és un ser primari amb reaccions primàries. S’enamora apassionadament d’en Pere Màrtir però és capaç de matar-lo quan se sent traïda. I per fi, la causa d’aquest terrabastall, el Pere Màrtir, és un home que contrasta amb la gent humil del poble; ell ha viatjat, és atractiu, té diners i sap gaudir de la vida i de les dones, que el veuen com un trofeu dessitjat. Per ell tan sols són un entreteniment i  en cap ha trobat el veritable amor. Quan finalment el troba, en braços d'una enamorada Àgata, el destí li juga una mala passada i tot el desenllaç es precipita. Val a dir que el Pere Màrtir té un esperit molt més noble i sincer que la resta de vilatans. El poble actua de manera implacable; la seva deshumanització, embrutits per la força que proporciona actuar en grup, és d'una crueltat que esparvera.

Conclusió: Guimerà ha construït una obra realista i dura, amb un llenguatge  sense poesia, on el diferent no troba el seu lloc. Amb una visió molt pessimista, fa una crítica esmolada de les conductes humanes; ens ve a dir que, en un món intrínsecament pervers, on les persones de cor noble són excepció, no es pot esperar res de bo. En conjunt, ens mostra una societat inculta, tancada, dedicada al xafardeig i a furgar en la vida dels altres, sense cap mena de pietat. 

LA FILLA DEL MAR

En el teatre tota situació dramàtica mereix ser considerada, i així, després de submergir-nos dins un drama medieval d'en Shakespeare, on nobles i guerrers lluiten pel poder, hem passat a un altre, d'ambient social molt diferent, més proper geogràficament, d’un autor nostrat: Àngel Guimerà.

No insistiré en la biografia d’aquest dramaturg que ja vaig comentar al seu dia en el blog Autors imprescindibles (1) però cal remarcar que “La filla del mar” forma part de l’etapa d’obres més notables del dramaturg:
“Mar i cel “, “Maria Rosa”, “Terra baixa” i aquesta “Filla del mar” van ser molt populars en la seva època a casa nostra i èxits a nivell mundial. Són obres que encara es representen ara.
Àngel Guimerà significà un abans i un després dins el teatre català i va ser una de les grans figures de la nostra cultura anterior a 1939. No oblidem que Guimerà fou també un home molt respectat en els cercles polítics catalanistes, pel seu compromís amb la pàtria i la llengua. Seva és la lletra de la "Santa Espina", la sardana prohibida en temps del dictador i amb això no cal afegir res més.

"La filla del mar", representada al
Teatre Nacional.

Cultivà una dramatúrgia romàntica i realista que basava la seva força en la relació sentimental i apassionada dels protagonistes, creant personatges que han resultat tipus emblemàtics de la literatura catalana moderna:  Saïd, Maria Rosa, Manelic i la mateixa Àgata, la protagonista de l’obra que analitzem ara, “La filla del mar”.

L'argument ens retrata la vida en un poblet de la costa catalana, on una societat primària, molt tancada en sí mateixa, ens retorna a una temàtica recurrent ja en altres obres de Guimerà: l'existència de la persona que és considerada diferent, i per tant, rebutjada per la majoria. Val a dir que, en certa manera, ens parla d'alguna problemàtica interior de l'autor, arribat a Catalunya des d'una altra terra.
La peça es va estrenarr el 6 d'abril de 1900, al teatre Romea, seu de les estrenes importants al nostre país.

Quan acabem la lectura, serà interessant recollir les idees i pensaments que ens suggereix l'obra, per tal de fer una valoració general conjunta.


(1) Clicant Autors imprescindibles sortirà la biografia d'Àngel Guimerà.

COMENTARI SOBRE MACBETH - TREBALL CONJUNT

La lectura de la tragèdia Macbeth, suscita un seguit de consideracions que van molt més enllà de l`argument en sí mateix. A grans trets, ho podríem resumir argüint que Macbeth és la història d’una ambició portada a l’extrem. Però Macbeth és molt més. Els personatges són símbols que representen conductes humanes. I per damunt de tot, assistim a la lluita entre dues forces antagòniques: el bé i el mal.

En el decurs de l’obra, veiem com progressen les forces del mal i paral·lelament anem descobrint comportaments enfrontats: lleialtat o traïció, integritat moral o debilitat d’esperit, corrupció o respecte per la justícia. Tot això, Shakespeare ens ho situa a l’Edat Mitjana, enmig d’una societat jerarquitzada on el rei encarna els valors personals i d’institució i exerceix el poder absolut sobre un poble  que no té cap dret. 

Aviat advertim la vigència eterna d'aquests comportaments. Macbeth s'enfronta a un desig i ha de decidir.Tots podem ser temptats en algun moment ja que la temptació és inherent a l'home, sense distinció de gènere, país i condició social. En aquest sentit, cal ressaltar la presència de l’esca del mal, lady Macbeth, ambiciosa i malèvola, que actua com inductora implacable, i reserva pel marit confós l’execució material del primer crim. Un cop dins l'orbita del mal, es desencadena un procés criminal, en una escalada diabòlica, que condueix a la destrucció moral i física del matrimoni Macbeth.

Com a contrapunt suavitzant, anem veient diferents personatges que no es desvien del recte camí: Banquo, general de l’exèrcit del rei, representat com a home lleial, immune a qualsevol temptació; Macduf, noble d’Escòcia, fidel al rei i amant de la justícia, que actua per salvar la pàtria, encara que de manera imprudent, deixa la dona i els fills desprotegits, en mans dels assassins a sou de Macbeth. La sensació d'impunitat que impera, fa que es traspassin les línies vermelles constantment. La guerra és considerada un ofici noble i la presència de generals, oficials i soldats ens mostra un país bel·ligerant.

Cal ressaltar l’atmosfera inquietant i tenebrosa que respira l’obra, amb la presència de personatges sobrenaturals i bruixes que prediuen l’esdevenidor. Ja al començar apareixen tres bruixes que inoculen en la ment supersticiosa i molt influenciable de Macbeth, la idea fatídica que el convertirà en joguina del destí.  Hi abunden escenes on la foscor de la nit actua com a còmplice de fets sanguinaris. Lady Macbeth invoca la nit amb aquestes paraules:

Vine, nit densa, i embolcalla’t amb el fum

més negre de l’infern, perquè el meu esmolat

punyal no pugui veure les ferides que farà,

ni el cel pugui espiar-les entre els mantells nocturns,

ni cridar: “Atura’t! Atura’t!”

El llenguatge és de gran riquesa i la dimensió intel·lectual i poètica, aclaparadora. Shakespeare manifesta el seu mestratge en el domini d'unes metàfores que accentuen la força del relat, i també en la recreació de climes angoixosos. Ja pressentint un final tràgic, Macbeth encara la pròpia destrucció amb paraules que ressonen com una sentència de mort:

La vida no és res més que una ombra que camina,

un pobre actor que gasta fums i consumeix

el poc de temps que està en escena. I que després

ja no se’l sent mai més;

és un conte explicat per un dement,

ple de soroll i fúria i sense cap sentit.

MACBETH

Després de “L’Hostal de la Glòria” fem un salt gegantí en el temps i l’espai i ens endinsem en el món tenebrós de Macbeth, allà a la llunyana Escòcia. D’entrada, la proposta de la Marga, la nostra professora, em produí una certa por, ja que, de Shakespeare, en sé ben poca cosa, ho confesso amb vergonya; i és aquesta mateixa vergonya la que em fa agrair que ens hagi triat l’obra i així tenir l’ocasió d’apropar-me una mica a aquest autor universal.

Un cop introduïts en els esdeveniments d’un text que impressiona m’atreveixo a dir que, de mica en mica, l’anem gaudint.

A grans trets, l’argument ens explica la història d’una ambició infame. Les forces del mal, personificades en tres bruixes que apareixen al començament de l’obra, inspiren un desig assassí a  Macbeth, que sura latent i que va prenent cos quan la seva dona, la cruel i ambiciosa Lady Macbeth, atia aquest desig i l’empeny a cometre el primer crim. Un cop situat en l’esfera del mal, es desencadenen un seguit d’assassinats i es produeixen situacions on queda reflectida la naturalesa i les reaccions d’uns personatges immersos en la infausta tragèdia.

Enmig d’una atmosfera fosca i confusa,  el bé i el mal es passegen per l’obra, en una dualitat que oscil·la entre el sagrat i el profà, el valor i la covardia, les tenebres i la llum, i on hi sura la maldat com a principal protagonista.

Però més que l’argument el que fa de l’obra un peça excepcional és la creació d’un clima, el perfil d’uns personatges i, sobretot la força d’un llenguatge ple de cruesa, però molt ric en metàfores.

Veniu, esperits que animeu els pensaments de mort,

priveu-me del meu sexe; des del cap fins els peus,

ompliu-me de la crueltat més espantosa;

espesseïu la meva sang; barreu l’accés i el pas

a tot remordiment; que cap accés de pietat

no em faci trontollar els propòsits,

ni cap treva de pau no es pugui interposar

entre ells i els seus efectes!

Veniu fins al meus pits de dona,

i canvieu la meva llet en fel,

ministres de l’assassinat!

Estem a la meitat de la lectura, i en cada sessió, la Marga ens ajuda a descobrir nous aspectes en els personatges i en els diàlegs. Val a dir que sense el seu entusiasme encomanadís i l’atenció amb que remarca determinats paràgrafs, potser ens hauria costat arribat a entendre la densitat d’un text ple d’expressions simbòliques. Les seves reflexions i preguntes ens van guiant per copsar la transcendència d’un drama universal, enmig d’un bany de sang, de bruixeria i d’un reguitzell de personatges amb sentiments confosos.

EL TEATRE A CASA NOSTRA- DE LA RENAIXENÇA AL MODERNISME

El teatre és una de les expressions artístiques fonamentals en totes les cultures, parenta directa de la literatura però amb personalitat pròpia, que pot tenir també lligams amb la música, la dansa o el cant. A Catalunya, aquesta expressió, després de romandre somorta durant la llarga hivernada de la decadència, va ressorgir impetuosa a partir de la Renaixença. En el nostre país, havia anat germinant el desig de superar fórmules que li donessin un impuls renovador i aquest desig fructificà en una eclosió de patriotisme i en un afany general de recuperació de la llengua i la cultura pròpies. La revolució industrial havia col·locat Catalunya en un àmbit de prosperitat que afavorí l’aparició d’artistes plens d’ambició i creativitat. La pintura, l’escultura, l’arquitectura, la música, la literatura i amb ella el teatre, van arraconar antics plantejaments per agafar nova empenta i situar Catalunya a un nivell europeu.

En el camp del Teatre, a la segona meitat  del 1800, apareix amb força la figura d’Angel Guimerà (1845-1924) i amb ell un teatre realista i dramàtic. Cal tenir present que durant aquells anys, estrenar obres en català encara era difícil. A banda de la grandesa literària d’aquest escriptor, tenim constància de la seva  vessant patriòtica. També va conrear un teatre anomenat Teatre Líric, molt en voga en aquella època, amb la col·laboració del músic Enric Morera. Però el teatre que li proporcionà més renom, fou el que entronca amb el realisme literari. Entre les seves obres n’hi ha una de cabdal, “Terra baixa” (1896), sorgida quan ja havia arribat a casa nostra un altre moviment renovador: el Modernisme.

Joan Puig i Ferreter

Ignasi Iglésies

En el Modernisme hi convivien simultàniament dos corrents: un que es considerava regeneracionista–vitalista, ens plantejava situacions de caire real davant les injustícies socials, sota la influència de les obres del noruec Henrik Ibsen. Els principals autors d’aquest moviment foren Ignasi Iglésies i Joan Puig i Ferreter.

                                                                                                                                                               

D'Ignasi Iglésies destaquem obres com "L'escurçó" i "El cor del poble" i de Joan Puig i Ferreter, "Aigües encantades" i "La dama enamorada".

El segon corrent, simbolista-esteticista, prenia com a model l’obra del belga Maurice Maeterlinck. Els autors es preocupaven en crear una atmosfera poètica i artística a través de la interpretació i l’escenografia, proposant un trencament amb la realitat i fent una evasió idealista. Les figures més representatives d’aquest corrent són Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres i Adrià Gual. Cal ressaltar que aquests tres autors mantenien una important activitat polifacètica, ja que tots tres van ser grans pintors i dibuixants, així com  bons escriptors i autors de poesia. Això fa que les seves obres responguin a un concepte creatiu total.

Santiago Rusiñol (1861-1931), a part d'una extraordinària obra pictòrica i d’organitzar aquelles celebrades Festes Modernistes a Sitges, encara tenia temps per escriure novel·les i  moltes peces teatrals. Entre elles la popular i reconeguda “Auca del senyor Esteve”, agredolça sàtira on retratava amb gran sentit de l'humor dos models de vida enfrontats, que s'apropaven al que ell mateix experimentà en primera persona.

Adrià Gual (1872-1943), va ser un dramaturg, director i escenògraf, creador de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, més tard Institut del Teatre. També polifacètic, com artista plàstic conreà una estètica modernista, especialment centrada en el cartellisme.

El 1898 fundà el Teatre Íntim, un teatre d'art, de  categoria, creat pel gaudi estètic de l'espectador,  no entès principalment com a entreteniment. 

Apel·les Mestres (1854-1936), va ser també un artista total. Devot de la bellesa i ple de sensibilitat, sentí una vocació profunda envers tota manifestació artística. En el camp de la literatura cultivà diverses facetes, entre elles el teatre on era capaç d’escriure l’obra, crear l’escenografia i dibuixar els figurins dels actors.

Va ser una època gloriosa! El geni, l'esperit renovador, el treball i l'ambició artística d'uns homes irrepetibles, van fer que les seves obres es situessin al costat dels notables de la terra. La nostra literatura, i amb ella el millor teatre, van fer gaudir un públic àvid d'emocions. Hem de recordar-los amb gran respecte i profund agraïment. És una llàstima que no es programin més sovint les seves obres.

RETRAT EXPRÉS D'UN ARGUMENT I D'UNS PERSONATGES

L'Andreu i la Glòria en una de les escenes finals

La principal problemàtica de “L’Hostal de la Glòria” neix arrel de l’enamorament extemporani de l’Andreu, un home d’esperit feble, que deambula per l'obra a l’ombra de l’esposa, la Glòria, una dona maca, decidida i treballadora. Aquest enfrontament de caràcters tan marcat, suposa una ferida en l’orgull de l'Andreu que se sent menystingut i d'una manera gairebé inconscient projecta el seu desig vers la Roser, la germana petita de la Glòria, que viu amb ells i que representa la novetat. La Roser, que no és precisament un angelet, es complau en mantenir l’idi·li, amb una actitud despectiva i provocadora, que té la virtut d'esperonar encara més el desig d'aquell home desorientat. Un triangle amorós complicat que, en mans d’un especialista en sentiments desfermats com en Josep M. de Sagarra, es converteix en joguina farcida d’emoció.

Aquests arguments passionals sempre reben el favor del públic, àvid d’entrar en els conflictes familiars dels altres, però el que més m’ha interessat és el retrat dels tres personatges:

La Roser representa la dona egoista i esquerpa, plena de rancúnia i de fredor, insensible al patiment de la germana i al de tothom. L’Andreu és el típic tastaolletes, sense esperit, trastornat per una dèria que l’obsessiona i el fa anar pel mal pedregar. La Glòria és el seny personificat, la dona soferta que intenta dialogar amb tots dos, decidida a lluitar per conduir la nau a bon port. L’estil de l’obra requereix que els personatges exhibeixin uns trets ben definits, propers a l'exageració, per tal d'accentuar la tensió emocional. La subtilesa la trobem en la bellesa i l'enginy d'un llenguatge que matisa cada situació i fa de contrapès. 

Amb un material humà tan desequilibrat en quan a les actituds morals d’uns i altres, sembla que ha de ser una tasca difícil que aquest drama familiar pugui acabar bé; però en mans d’un escriptor tan hàbil com en Sagarra no hi pot haver cap conflicte irresoluble. L'acció es precipita en un tres i no res amb la intervenció fortuïta d'un tercer en discòrdia i ràpidament es dissol la tensa situació com un terròs de sucre dins l’aigua. Després d'uns aclaridors diàlegs entre marit i muller i com si no hagués passat res, retorna el bon sentit a l’home esgarriat, que albira per fi la llum, la Roser preveu que no hi té res a fer i la Glòria, feliç amb tot plegat, reparteix perdons a l’un i l’altra, però això sí, es reserva per a ella aquest marit tan immadur (que no la mereix gens) i envia ben lluny l’esca del mal, la germaneta díscola, per si de cas.

Clar que això només és teatre, encara que sigui del bo.