La lectura de la tragèdia Macbeth, suscita un seguit de consideracions que van molt més enllà de l`argument en sí mateix. A grans trets, ho podríem resumir argüint que Macbeth és la història d’una ambició portada a l’extrem. Però Macbeth és molt més. Els personatges són símbols que representen conductes humanes. I per damunt de tot, assistim a la lluita entre dues forces antagòniques: el bé i el mal.
En el decurs de l’obra, veiem com progressen les forces del mal i paral·lelament anem descobrint comportaments enfrontats: lleialtat o traïció, integritat moral o debilitat d’esperit, corrupció o respecte per la justícia. Tot això, Shakespeare ens ho situa a l’Edat Mitjana, enmig d’una societat jerarquitzada on el rei encarna els valors personals i d’institució i exerceix el poder absolut sobre un poble que no té cap dret.
Aviat advertim la vigència eterna d'aquests comportaments. Macbeth s'enfronta a un desig i ha de decidir.Tots podem ser temptats en
algun moment ja que la temptació és inherent a l'home, sense distinció de gènere, país i condició social. En aquest sentit,
cal ressaltar la presència de l’esca del mal, lady Macbeth, ambiciosa i
malèvola, que actua com inductora implacable, i reserva pel marit confós l’execució
material del primer crim. Un cop dins l'orbita del mal, es desencadena un procés criminal, en una escalada diabòlica, que condueix a la destrucció
moral i física del matrimoni Macbeth.
Com a contrapunt suavitzant, anem veient diferents personatges que no es
desvien del recte camí: Banquo, general de l’exèrcit del
rei, representat com a home lleial, immune a qualsevol temptació; Macduf, noble
d’Escòcia, fidel al rei i amant de la justícia, que actua per salvar la pàtria, encara que de manera imprudent, deixa la dona i els fills desprotegits, en mans
dels assassins a sou de Macbeth. La sensació d'impunitat que impera, fa que es traspassin les línies vermelles constantment. La guerra és considerada un ofici noble i la presència de generals, oficials i soldats ens mostra un país bel·ligerant.
Cal ressaltar l’atmosfera inquietant i tenebrosa que respira l’obra, amb
la presència de personatges sobrenaturals i bruixes que prediuen l’esdevenidor.
Ja al començar apareixen tres bruixes que inoculen en la ment supersticiosa i molt influenciable de Macbeth, la idea fatídica que el convertirà en joguina del
destí. Hi abunden escenes on la foscor de
la nit actua com a còmplice de fets sanguinaris. Lady Macbeth invoca la nit amb
aquestes paraules:
Vine, nit densa, i embolcalla’t amb el fum
més negre de l’infern, perquè el
meu esmolat
punyal no pugui veure les
ferides que farà,
ni el cel pugui espiar-les entre
els mantells nocturns,
ni cridar: “Atura’t! Atura’t!”
El llenguatge és de gran riquesa i la dimensió intel·lectual i poètica,
aclaparadora. Shakespeare manifesta el seu mestratge en el domini d'unes metàfores que accentuen la força del relat, i també en la recreació de climes angoixosos. Ja pressentint un final tràgic, Macbeth encara la
pròpia destrucció amb paraules que ressonen com una sentència de mort:
La vida no és res més que una
ombra que camina,
un pobre actor que gasta fums i
consumeix
el poc de temps que està en
escena. I que després
ja no se’l sent mai més;
és un conte explicat per un
dement,
ple de soroll i fúria i sense
cap sentit.
