El teatre és una de les expressions artístiques fonamentals en totes les cultures, parenta directa de la literatura però amb personalitat pròpia, que pot tenir també lligams amb la música, la
dansa o el cant. A Catalunya, aquesta expressió, després de romandre somorta durant la llarga hivernada de la decadència, va ressorgir impetuosa a partir de la Renaixença. En el nostre país, havia anat germinant el
desig de superar fórmules que li donessin un impuls renovador i aquest desig fructificà en una eclosió de patriotisme i en un afany general de recuperació de la llengua i la cultura pròpies. La revolució industrial havia col·locat Catalunya en
un àmbit de prosperitat que afavorí l’aparició d’artistes plens d’ambició i
creativitat. La pintura, l’escultura, l’arquitectura, la música, la literatura
i amb ella el teatre, van arraconar antics plantejaments per agafar nova empenta i situar Catalunya a un nivell europeu.
En el camp del Teatre, a la segona meitat del 1800, apareix amb força la figura d’Angel Guimerà
(1845-1924) i amb ell un teatre realista i dramàtic. Cal tenir present que
durant aquells anys, estrenar obres en català encara era difícil. A banda de la
grandesa literària d’aquest escriptor, tenim constància de la seva vessant patriòtica. També va conrear un teatre anomenat Teatre Líric, molt en voga en aquella època, amb la col·laboració del músic Enric Morera. Però el teatre que li proporcionà més renom, fou el que entronca amb
el realisme literari. Entre les seves obres n’hi ha una
de cabdal, “Terra baixa” (1896), sorgida quan ja havia arribat a casa nostra un
altre moviment renovador: el Modernisme.
 |
| Joan Puig i Ferreter |
 |
| Ignasi Iglésies |
D'Ignasi Iglésies destaquem obres com "L'escurçó" i "El cor del poble" i de Joan Puig i Ferreter, "Aigües encantades" i "La dama enamorada".
El segon corrent, simbolista-esteticista, prenia com a model l’obra
del belga Maurice Maeterlinck. Els autors es preocupaven en crear una
atmosfera poètica i artística a través de la interpretació i l’escenografia, proposant
un trencament amb la realitat i fent una evasió idealista. Les figures més
representatives d’aquest corrent són Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres i Adrià
Gual. Cal ressaltar que aquests tres autors mantenien una important activitat
polifacètica, ja que tots tres van ser grans pintors i dibuixants, així com bons escriptors i autors de poesia. Això fa
que les seves obres responguin a un concepte creatiu total.
Santiago Rusiñol (1861-1931), a part d'una extraordinària obra pictòrica
i d’organitzar aquelles celebrades Festes Modernistes a Sitges, encara tenia temps per escriure novel·les i moltes peces
teatrals. Entre elles la popular i reconeguda “Auca del senyor Esteve”, agredolça
sàtira on retratava amb gran sentit de l'humor dos models de vida enfrontats, que s'apropaven al que ell mateix experimentà en primera
persona.
Adrià Gual (1872-1943), va ser un dramaturg,
director i escenògraf, creador de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, més tard
Institut del Teatre. També polifacètic, com artista plàstic conreà una estètica
modernista, especialment centrada en el cartellisme.
El 1898 fundà el Teatre Íntim, un teatre d'art, de categoria, creat pel gaudi estètic de l'espectador, no entès principalment com a entreteniment.
Apel·les Mestres (1854-1936), va ser també un artista total. Devot de
la bellesa i ple de sensibilitat, sentí una vocació profunda envers tota
manifestació artística. En el camp de la literatura cultivà diverses facetes,
entre elles el teatre on era capaç d’escriure l’obra, crear l’escenografia i
dibuixar els figurins dels actors.
Va ser una època gloriosa! El geni, l'esperit renovador, el treball i l'ambició artística d'uns homes irrepetibles, van fer que les seves obres es situessin al costat dels notables de la terra. La nostra literatura, i amb ella el millor teatre, van fer gaudir un públic àvid d'emocions. Hem de recordar-los amb gran respecte i profund agraïment. És una llàstima que no es programin més sovint les seves obres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada