RETRAT EXPRÉS D'UN ARGUMENT I D'UNS PERSONATGES

L'Andreu i la Glòria en una de les escenes finals

La principal problemàtica de “L’Hostal de la Glòria” neix arrel de l’enamorament extemporani de l’Andreu, un home d’esperit feble, que deambula per l'obra a l’ombra de l’esposa, la Glòria, una dona maca, decidida i treballadora. Aquest enfrontament de caràcters tan marcat, suposa una ferida en l’orgull de l'Andreu que se sent menystingut i d'una manera gairebé inconscient projecta el seu desig vers la Roser, la germana petita de la Glòria, que viu amb ells i que representa la novetat. La Roser, que no és precisament un angelet, es complau en mantenir l’idi·li, amb una actitud despectiva i provocadora, que té la virtut d'esperonar encara més el desig d'aquell home desorientat. Un triangle amorós complicat que, en mans d’un especialista en sentiments desfermats com en Josep M. de Sagarra, es converteix en joguina farcida d’emoció.

Aquests arguments passionals sempre reben el favor del públic, àvid d’entrar en els conflictes familiars dels altres, però el que més m’ha interessat és el retrat dels tres personatges:

La Roser representa la dona egoista i esquerpa, plena de rancúnia i de fredor, insensible al patiment de la germana i al de tothom. L’Andreu és el típic tastaolletes, sense esperit, trastornat per una dèria que l’obsessiona i el fa anar pel mal pedregar. La Glòria és el seny personificat, la dona soferta que intenta dialogar amb tots dos, decidida a lluitar per conduir la nau a bon port. L’estil de l’obra requereix que els personatges exhibeixin uns trets ben definits, propers a l'exageració, per tal d'accentuar la tensió emocional. La subtilesa la trobem en la bellesa i l'enginy d'un llenguatge que matisa cada situació i fa de contrapès. 

Amb un material humà tan desequilibrat en quan a les actituds morals d’uns i altres, sembla que ha de ser una tasca difícil que aquest drama familiar pugui acabar bé; però en mans d’un escriptor tan hàbil com en Sagarra no hi pot haver cap conflicte irresoluble. L'acció es precipita en un tres i no res amb la intervenció fortuïta d'un tercer en discòrdia i ràpidament es dissol la tensa situació com un terròs de sucre dins l’aigua. Després d'uns aclaridors diàlegs entre marit i muller i com si no hagués passat res, retorna el bon sentit a l’home esgarriat, que albira per fi la llum, la Roser preveu que no hi té res a fer i la Glòria, feliç amb tot plegat, reparteix perdons a l’un i l’altra, però això sí, es reserva per a ella aquest marit tan immadur (que no la mereix gens) i envia ben lluny l’esca del mal, la germaneta díscola, per si de cas.

Clar que això només és teatre, encara que sigui del bo.