L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE - VALORACIONS

Arrodonim el curs amb l’obra més coneguda de Santiago Rusiñol, “L’Auca del senyor Esteve”, una comèdia en cinc actes, estrenada el 1917, que ens situa en tres etapes diferents de la Barcelona vuitcentista i que entronca directament amb el dilema que va viure el mateix Rusiñol.

Amb un llenguatge visual i colorista, ple de costumisme i de personatges característics, "L'Auca del senyor Esteve" ens fa un retrat de la petita burgesia barcelonina i planteja una qüestió que va sorgir durant l’època modernista: la relació entre l’artista i la societat benestant.

Rusiñol escriu l’obra a partir d’una novel·la prèvia de gran èxit, i construeix una comèdia còmica en el mateix estil sarcàstic que tan sàviament sap utilitzar per criticar la societat burgesa a la que ell pertany; aquest tipus de comicitat actua com a revulsiu. Les situacions extremes i els diàlegs dels personatges, són caricatures que deambulen per l’obra, per explicar el pensament que imperava en el ciutadà català representatiu de la petita burgesia d’aquells moments: l’home assenyat, conservador i constant treballador, enquadrat en una estabilitat perpètua i enemic de canvis o d’alteracions.

En el cas del senyor Esteve, la merceria “La Puntual”, és el centre únic del seu pensament, el que dona sentit a una vida dedicada només a fer diners i a guardar-los en una guardiola, sense esbargiment ni distraccions fora de la botiga. El seu dia a dia transcorre plàcid i monòton, insensible a qualsevol inquietud d’ordre espiritual, acompanyat d’una esposa que ve a ser com una continuació d’ell mateix. Així ha prosperat la botiga des de l’any 1830 fundada pel besavi, el primer Esteve, continuada per l’avi Ramon, mort prematurament, seguida amb dedicació pel seu fill, l’Esteve, el nostre protagonista i esperant ser reblada en un futur pel nét, en Ramonet, com era ben natural.

Però les coses en aquella casa no han de seguir l’ordre natural i, en el  darrer acte, quan el  fill i hereu d’aquesta nissaga gloriosa estronca la monotonia i la placidesa regnant, hi ha un contrast evident en l’obra, que deixa un regust amarg. Els personatges fins ara hermètics, inquiets pel futur de la botiga, esdevenen per fi humans i tenen reaccions humanes. Aquell Ramonet fill de la seva sang, que ha crescut en la mateixa botiga on el pare, l’avi i el besavi, tan bé s’havien trobat, gosa confessar atemorit  que vol ser escultor, i llavors esclata un escàndol inèdit. “Escultor!!  Un ofici de perduts, d’inútils i de pobres!! –crida ple d’indignació l’Esteve, ja que aquest és el concepte primari que té del món artístic. Tant ell com la mare, incapaços d'entendre el que significa ser artista, consideren que la desgràcia ha caigut sobre la casa i la família.

A partir d’aquest fet l’obra inspira una certa tendresa. El fill rebel endolceix la situació demanant perdó i un Esteve ja tocat de mort intenta acceptar la nova situació, però inevitablement la mort arriba i en aquests moments una frase clau resumeix el que serà un reconeixement tàcit d’agraïment, en la vida del futur artista:  “Seràs escultor però ell pagarà el marbre”.

L’obra permet fer un recorregut per la Barcelona que Rusiñol coneixia tan bé, el barri de Ribera, a partir de la segona meitat del segle dinou, una època en que en aquest barri, i en la societat barcelonina, es produïen grans transformacions.

Al carrer Princesa hi ha una placeta que du el nom de La Puntual, amb un bust de Rusiñol fet per l'Enric Clarassó, escultor i gran amic de l'artista, que compartí amb ell estudi i bohèmia, els primers anys artístics d'ambdós.