JOSEP M. DE SAGARRA - UN DRAMATURG D'ÈXIT

Quins raonaments ens vénen al cap per descriure a Josep M. de Sagarra? Que coneixia com ningú els secrets de l’ànima humana? Que sentí un amor fervent per la vida? Que creà uns personatges plens d’autenticitat? Que utilitzà la nostra llengua amb una saviesa incomparable?  Que totes aquestes atribucions personals li van proporcionar un popularitat extraordinària? Tot això i molt més es podria argumentar en una biografia sobre Josep M. de Sagarra, ja que, en ell es conjuguen moltes qualitats literàries.

Va conrear tots el gèneres, des del periodisme a la novel·la, passant per la poesia, la traducció i sobretot, el teatre, on assolí els èxits més importants de la seva prolífica carrera. En moltes obres, l’autor utilitza uns versos vibrants, una sensibilitat exquisida i una gran habilitat per tocar la fibra i emocionar l’espectador. Aquest coneixement innat de les preferències del públic li proporcionà una gran popularitat.

La Glòria, l'Andreu i la Roser. (foto Picassa)

L’HOSTAL DE LA GLÒRIA va ser un dels seus gran èxits. Estrenada al teatre Romea el 7 d’octubre de 1931, amb Maria Vila en el paper de Glòria, va merèixer des del primer moment el favor del públic; i no és d’estranyar, ja que combina amb encert la qualitat poètica amb el retrat d’uns personatges i d’una època. Els diàlegs són vius i el lèxic està farcit d’expressions rurals, plenes de color i de costumisme. La tensió dramàtica entre els protagonistes tan sols queda endolcida amb algunes pinzellades d’humor per part de personatges més secundaris.

En la lectura del primer acte, quan la Glòria fa la primera entrada a escena, venint de mercat,  queda ben descrit el seu caràcter enèrgic i decidit:

D’això se’n diu patir! Males monedes!

Que mal profit els facin! Quina gent!

Dos lletugues, tres naps i quatre bledes,

Tot a pes d’or! I encar no està content.

Agafa el cistell! Què fas parada?

I tu, sant cares-tristes, que no et mous?

M’han tret la pell, m’han saquejada!

Saps a quant va mitja dotzena d’ous?

I en el segon acte, en Rupit, un jovenet mig captaire, picardiós però innocent, enamorat de la Glòria, davant del menyspreu del marit, li dedica unes estrofes tenyides d’amor:

                       
            Si el Rupit una vegada

Pogués tenir una dona com la Glòria,

El Rupit (foto Picassa)

no aniria amb el cap entre bardisses

Traient la llengua com un gos. Escolta’m:

si tingués una dona com la Glòria,

de nits ni despertar-la gosaria

i m’estaria en el capçal guaitant-la
com si el cabell el tingués ple d'estrelles                   

i em pensaria que sóc un home

que té la millor dona de la terra,

i no m’escaparia un paraula

ni un pensament que la pogués ofendre.

I això, t’ho dic perquè tu em deies lladre,

i sàpigues ben bé el que jo faria

si tingués una dona com la Glòria.

Seguirem amb gust la lectura del tercer acte, on es desllorigarà la trama, amb un final segurament sense sorpreses. Per mi, el veritable interès d'aquesta obra, no radica necessàriament en l’argument, tot i que té la seva força, sinó en la riquesa literària dels diàlegs i la humanitat que desprenen els personatges.